ELS OBSTACLES DE LA BICI

Els obstacles de la bici

La bicicleta és ecològica, saludable, ràpida, segura, econòmica, intermodal, pràctica, silenciosa, lleugera i divertida. Llavors, per què no la utilitzem tothom com a mitjà de transport? Eixa és la qüestió que hui intentarem respondre.
Sanz (1996) estructura els factors que dissuadeixen l’ús de la bicicleta en tres grans grups. El primer grup està relacionat amb l’esforç físic o la incomoditat de les distàncies, els pendents, el clima, la contaminació, el soroll, la capacitat de càrrega... En un segon grup classifica els factors relacionats amb la disponibilitat del vehicle i finalment valora la seguretat en una tercera vessant. Doncs bé, tenint en compte eixos tres grups, hauríem de saber analitzar cadascun dels elements que dissuadeix l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport per poder donar una solució i promoure el ciclisme urbà.
Les distàncies, els pendents i el clima són els tres factors fonamentals de la primera categoria. Hem de saber que la bicicleta és un vehicle eficient en les distàncies inferiors als 5 km. A Dinamarca la gent que acudeix a treballar amb bicicleta recorre una distància mitjana de 3,4 km i quan va de compres aproximadament pedaleja 2.000 metres. Per tant, caldrà que les ciutats tinguen els serveis concentrats i no dispersos.
Els pendents incrementen l’esforç de pedaleig i per tant el temps del recorregut. Aquest pot ser un factor dissuassor, encara que amb un bon estat del paviment i amb l’aprofitament de la tecnologia del canvi de desenvolupament de la bicicleta, pot alleugerar-se. A més, la promoció de la bicicleta pot compensar aquest factor com es demostra a les ciutats muntanyenques de la península danesa de Jutlàndia on l’ús de la bici és massiu.
El clima també sol ser un dels factors que prenem com a excusa per a no utilitzar la bici. Doncs resulta que a Finlàndia, país molt fred, el 12% dels desplaçaments a l’hivern es realitzen en bicicleta i a l’estiu augmenten fins al 17%.
La disponibilitat del vehicle és el segon grup que apuntàvem abans Cal saber que es fabriquen 4 vegades més bicicletes que cotxes al món. Qui no té una bicicleta a casa? El parc de bicicletes existent a Espanya és més que suficient per fomentar polítiques d’ús de la bici.
La seguretat és el darrer grup a tractar. Com apuntàvem a l’article anterior, la bicicleta és un mitjà de transport poc perillós donada la seua reduïda capacitat de produir grans danys. Però, en canvi, comporta un risc perquè pot esdevenir-hi un desperfecte. Hi ha accidents de trànsit i morts de ciclistes urbans per la manca de consciència. A més, un altre dels factors relacionats amb la seguretat són els robatoris. Caldria un canvi de consciència dels ciutadans important perquè es roben moltes bicis. Com a exemple, citar les 200.000 denúncies de robatoris de bicicletes que s’esdevingueres a Holanda el 1999, tot i que solament 1 de cada 5 robatoris es denuncia.
Del factor cultural i ideològic no havem parlat en aquestes tres grans categories. A Espanya i altres països europeus tenim la cultura de veure la bicicleta com un mitjà de transport de baixa categoria, d’immigrants, gent sense recursos o propi de joves esportistes o ecologistes. Cal trencar eixe estigma i començar a mostrar que la bicicleta la pot utilitzar tothom: ric o pobre; amb pell blanca, groga o més obscura; flac o gros; filador, teixidor o executiu; mestre o alumne... Ja està bé d’eixos pensaments absurdes! A molts països on el clima és dur, i fins i tot a ciutats amb més costeres que Ontinyent o Alcoi, la gent utilitza la bicicleta com a mitjà de transport. Cal traure’s de sobre els prejudicis i les “tonteries”. És tot un plaer, en Nadal, pedalejar pels carrers d’una ciutat i anar parant als comerços per omplir les alforges de verdures del mercat, dolços del forn i regals d’alguna botiga. Prova-ho i comprovaràs com enganxa. És “el vici de la bici”.


Aquesta setmana per a visitar:

Sanz, A.; Pérez, R; Fernández, T. (1996). La bicicleta en la ciudad. Ministerio de fomento. Madrid.

El cicloturisme

El cicloturisme

En aquesta secció, “la bici bon vici”, havem parlat de la bicicleta com a mitjà de transport i hui descobrirem una altra possibilitat que té aquesta ferramenta: el cicloturisme. Fer turisme en la bicicleta és una pràctica arrelada en molts països europeus per gent que cerca un turisme net i saludable.

Hem de tenir en compte que, com apunta Sanz (1996), la bicicleta comporta un risc perquè pot esdevenir un desperfecte, però en canvi és un mitjà de transport poc perillós perquè la capacitat de produir grans danys és molt reduïda (aquesta capacitat depèn de la massa i la velocitat).El risc que pot tenir una persona quan va en bicicleta és redueix si anem per camins segurs i una forma d’anar per senders segurs és utilitzar les Vies Verdes (VV). Aquestes vies són antigues línies de ferrocarrils en desús que han estat condicionades per als vianants i ciclistes on el trànsit motoritzat està restringit. A Espanya tenim més de 7.600 km de línies ferroviàries sense servei i actualment disposem de 65 vies verdes condicionades que sumen en total 1.600 km.

Les vies verdes són camins excepcionals per a anar amb la família i gaudir en bicicleta d’un entorn natural sense desnivells i lliure de cotxes. És per això que cal reivindicar a ADIF que facilite poder portar les bicicletes com a equipatge a tots els trens. Fins ara, les bicicletes sols es poden pujar als trens regionals i els trens de rodalies, fet que dificulta que els cicloturistes puguen realitzar les VV sense utilitzar el cotxe.

Al País Valencià tenim vàries Vies Verdes condicionades i també d’altres transitables. La de més llarg recorregut és la via verda d’Ojos Negros que s’inicia a Teruel i continua amb la Via Xurra que arriba a València. També tenim les vies verdes de la Safor, Serpis, Alcoi, Maigmó i Torrevella. Hauríem de remarcar especialment la Via Verda del Xixarra que uneix Villena amb Muro d’Alcoi i que està amenaçada pel polèmic traçat de l’autovia Villena-Alcoi.

Un altre entorn idoni per practicar el cicloturisme és la meravellosa illa de Formentera. Aquesta illa mediterrània a males penes té desnivell, té una envergadura de 20km i un entramat de camins que fan la pràctica cicloturista segura i encantadora perquè sempre pedaleges vora mar. També cal lamentar que el centre de formació innovació i recursos educatius d’Ontinyent no podrà ofertar per quart any consecutiu el curs tan ambicionat pel professorat “Cicloturisme a Formentera” per la negativa de Conselleria.

Finalment apuntar que si bé el cicloturisme podem practicar-lo pels traçats viaris convencionals, les VV són traçats idonis per iniciar-se. Cal pensar que anant amb bicicleta consumim aproximadament unes 12,5 quilocalories per quilòmetre, mentre que si anem a peu en consumim 52,5. És per això que la bici és un mitjà molt idoni per realitzar llargues travessies com, per exemple, el Camí de Santiago.

Anima’t, fes el pròxim viatge en bici i recórre una Via Verda. Molt a prop de casa en tens una. Voràs quina passada!


Aquesta setmana per a visitar:

http://www.viasverdes.com/ pàgina web on podràs trobar tota la informació sobre les vies verdes.

Sanz, A.; Perez, R; Fernández, T (1996). La bicicleta en la ciudad. Ministerio de fomento. Madrid.

Tortosa, P.; Fornés, M.(2002). España en bici. RBA. Barcelona.

En bici a l’escola

En bici a l’escola

Alguna vegada t’has aturat a pensat què suposaria per a un xiquet poder anar a l’escola en bici? La bicicleta representa per als xiquets una conquesta de llibertat, una ferramenta per al joc i l’aprenentatge a partir de la relació en l’entorn. Per altra banda, per a la ciutat significa un mitjà de transport net que disminueix la contaminació, el soroll i els problemes de trànsit.

Doncs bé, hui et presente el projecte estatal anomenat “Con bici al cole”. Aquest projecte que promou la coordinadora “Con bici” té per objectiu final que els xiquets i xiquetes vagen a l’escola en bici de forma autònoma.

La dificultat per poder dur endavant la iniciativa “En bici a l’escola” radica en l’escassa atenció que presenten les ciutats a les necessitats de desplaçament dels xiquets. Seria meravellós que l’alumnat fós autònom per anar amb seguretat a l’escola, a les activitats extraescolars, a casa dels amics... Pensa en tots els avantatges per al medi ambient, per al trànsit rodat i la convivència social i, també, per als pares; un estalvi econòmic i de temps molt important.

Hui en dia hem entrat en un cercle viciós, portem als nostres fills a l’escola amb el cotxe i això provoca un augment del trànsit motoritzat i com a conseqüència més perill. Quan més perill, més por tenim i per tant més pares portem als fills amb el cotxe. Aquest fet resulta paradòxic si ho confrontem amb els estudis que demostren que la contaminació produïda pel trànsit rodat afecta als xiquets amb infermetats respiratòries així com amb una major possibilitat de contraure leucèmia. A més, també està demostrat que un xiquet dintre del cotxe respira més CO2 que quan està fora.

I què cal fer per aplicar el projecte “En bici a l’escola”? Per dur endavant aquesta campanya cal, en primer lloc un canvi de mentalitat important en el conjunt de la societat. Haurem de conscienciar pares i mares, alumnat i professorat, ajuntament i policia local a partir d’una campanya de publicitat als comerços i Mitjans de Comunicació. Intentarem obtenir de la relació casa-escola una ferramenta pedagògica per a aconseguir un espai de socialització, autonomia i civisme. En segon terme haurem de crear camins escolars; convertir els trajectes habituals que recorre l’alumne en camins segurs. Per aconseguir aquests passos necessitarem una estreta col·laboració de l’ajuntament, la policia local i un canvi de conducta en aquells qui condueixen vehicles motoritzats. En tercer lloc haurem de formar els usuaris de la bicicleta en tallers d’educació vial perquè anar en bicicleta requereix comprendre bé el trànsit, repartir de forma eficaç l’atenció i tenir la capacitat psicomotriu adequada. Finalment estudiarem la creació de rutes per a anar amb bici i a peu a l’escola i l’establiment de diferents parades per recollir l’alumnat.

Una vegada vist aquest fantàstic projecte, recordar-te que aquesta campanya fou un dels temes tractats el passat 22 i 23 de novembre a Ontinyent en la “V Trobada de grups valencians que promocionen i defensen la bicicleta com a mitjà de transport”. Aquest programa es posarà a debat la propera setmana perquè de l’1 al 5 de desembre està programat dur a terme la “1ª Setmana de mobilitat sostenible” al CEIP Rafael Juan Vidal d’Ontinyent. Durant 5 dies els i les alumnes de l’escola RJV aprendran d’una forma participativa els avantatges d’utilitzar la bicicleta com a mitjà de transport alternatiu.

En darrer lloc m’agradaria remarcar la dita que apunta que els hàbits que s’adquireixen de menuts perduren en l’edat adulta. Per això la campanya “En bici a l’escola” és molt important perquè pot ser la base, el principi d’un futur més coherent en els desplaçaments i en l’ús i abús dels transports motoritzats. Un futur per convertir les ciutats en llocs per a viure i no sols per circular.


Aquesta setmana per visitar:
http://www.conbicialcole.com/
Aquesta pàgina web presenta el projecte “En bici a l’escola” i explica quins són els passos per dur-lo endavant. A més dóna materials i recursos per treballar el projecte a l’escola (unitats didàctiques i jocs on-line, entre d’altres).

El cost medi-ambiental de tenir cotxe

El cost medi-ambiental de tenir cotxe

En el primer article d’aquesta secció “la bici, bon vici” vàrem apuntar que cal utilitzar la bicicleta perquè és saludable, pràctica, ràpida, econòmica, lleugera, intermodal... En el segon article vàrem analitzar el cost personal de tenir un cotxe, que pot arribar als 500€ mensuals (quantitat resultant de la despesa de comprar el cotxe i la suma econòmica del segur, la contribució, el canvi de pneumàtics, el canvi d’oli i de filtres, la benzina, la ITV, les reparacions...). I en aquest tercer article donarem un pas més perquè analitzarem els costos del cotxe que gairebé cap ciutadà es planteja i que per això els anomenarem costos “ocults”.

Creus que els cotxes tan sols tenen una despesa econòmica individual? La comptabilitat ecològica estudia tots els costos, tant els visibles com els ocults, els que paga l’usuari i els que paga el conjunt de la societat, els que poden expressar-se en diners i els que no. Holzapfel (1988) té en compte set categories: les víctimes de la carretera, el soroll, la contaminació atmosfèrica, el consum energètic, el consum de superfície, l’ecologia animal i les repercussions socials com el canvi de funcions del carrer o la impossibilitat perquè els xiquets i la gent gran puguen utilitzar-lo.

Las característiques de la mobilitat actual es poden dur endavant perquè l’usuari assumeix tan sols una part de les despeses ja que bona part de les despeses directes i indirectes no es compten. D’acord amb els paràmetres abans esmentats, diferents autors estableixen que el cost d’anar en cotxe es situa al voltant de 90€ per persona i quilòmetre, el de l’autobús al voltant dels 40€ i el del ferrocarril de 23€. Així Noy (1996) apunta que el cost “real” de l’automòbil suposà en 1995 el 14,2% del PIB espanyol que fou el doble de las aportacions que realitzà tot el sector del transport a la societat.

La direcció general de trànsit calcula que els accidents de trànsit costen a Espanya aproximadament 1,2 bilions de pessetes anuals. Així i tot encara que fem eixe càlcul aproximat sempre hi ha unes despeses que no són ben bé quantificables, com són les víctimes. A Espanya en 7 anys s’ha reduït gairebé a la meitat el número de víctimes de trànsit, però segueixen sent moltes, 2.741 en el 2007. Tothom relaciona les víctimes als accidents de trànsit, però no són les úniques víctimes. Segons un estudi de la Unió Europea la pol·lució urbana provoca 16.000 morts a l’any al nostre país i aquesta contaminació prové majoritàriament de l’ús abusiu dels vehicles a motor privats. A més, a Europa 100 milions de persones es troben exposades a un nivells sonors per sobre dels 55 decibels, límit recomanat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El trànsit rodat és una de les fonts principals de soroll a les zones urbanes, que arriba a representar al voltant d’un 80% de la contaminació acústica total.

Una vegada fet aquest repàs, cal remarcar que qui utilitza la bicicleta contribueix a una menor despesa social perquè les emissions de CO2 tenen conseqüències nocives per a la salut de les persones amb el cost sanitari i laboral corresponent. També hem de recordar que la bicicleta és saludable. Qui utilitza la bicicleta com a mitjà de transport està fent activitat física i eixa activitat física repercuteix en un menor cost sanitari, perquè les persones que realitzen exercici físic pateixen menys infermetats i, per tant, contribueixen a un estalvi sanitari important (diferents investigacions ho demostren).

Per tant, com havem vist, tot aquell ciutadà que utilitza la bicicleta com a mitjà de transport contribueix a un estalvi sanitari i ecològic molt important. Penseu que seria un desgavell demanar que l’Estat donés avantatges fiscals a tot aquell que empra la bici com a mitjà de transport? Deixem eixa qüestió en l’aire esperant que algú ens conteste, almenys fins al proper Crònica. Salut, pedal i recorda: a la fira no vages si ... bon cap de setmana! AH! Els embussos que es formen per estes dates els pots evitar si et desplaces amb bici!

Aquesta setmana per a consultar:
Miralles-Guash, C. (2002). Ciudad y transporte, el bicomio imperfecto. Ariel geografia. Barcelona.
En aquest llibre podrem trobar les teories de Holzapfel i Noy.
http://www.dgt.es/ pàgina web de la direcció general de trànsit.